Introducció: entendre la relació de Déu amb el temps
Una de les preguntes més intrigants tant en teologia com en filosofia és com interactua Déu amb el temps. Déu és atemporal o existeix en el temps? Si Déu és atemporal, com es relaciona amb el món temporal? Aquestes són preguntes complexes que han captivat tant els estudiosos com els creients. En aquest article, explorarem les implicacions teològiques i filosòfiques de la relació de Déu amb el temps, a partir de les idees del filòsof **William Lane Craig**.
Atemporalitat versus temporalitat: dues visions de Déu i del temps
Quan pensem en el temps, generalment el veiem com una seqüència d’esdeveniments: passat, present i futur. Tanmateix, quan es tracta de Déu, hi ha dues perspectives diferents sobre com es pot relacionar amb el temps. Una visió suggereix que Déu és **atemporal**, que existeix completament fora del temps. En aquest escenari, Déu no té passat, present ni futur; en canvi, Ell percep tota la realitat en un moment etern.
L’altra visió argumenta que Déu és **temporal**, és a dir, existeix en el temps i experimenta esdeveniments en seqüència, tal com ho fem nosaltres. Segons aquesta visió, Déu està compromès en el flux del temps, responent als esdeveniments a mesura que es produeixen. L’elecció entre aquestes dues perspectives constitueix la base de gran part del debat sobre la relació de Déu amb el temps.
El repte d’un déu atemporal
La idea d’un **Déu atemporal** planteja diverses qüestions filosòfiques. Per exemple, com pot un Déu que existeix fora del temps interactuar amb un món que opera dins d’ell? Aquesta qüestió es fa encara més complexa si tenim en compte la creença cristiana que Déu es va encarnar en la persona de **Jesús de Natzaret**. Si Déu és atemporal, com podria entrar a la història i experimentar el temps com a ésser humà?
Tal com explica **Craig**, un dels reptes centrals d’aquesta visió és conciliar l’atemporalitat de Déu amb la seva **personalitat**. Podem descriure de manera significativa un ésser atemporal com una “persona”? Segons la nostra experiència, la personalitat implica pensaments, decisions i accions, totes elles en el temps. Si Déu és atemporal, encara té una relació personal i dinàmica amb el món?
Un altre tema important és la qüestió de si el temps afecta la vida de Déu. Déu té història o futur? Per a un Déu atemporal, tot es congelaria en un únic moment etern, sense progressió ni canvi. Això genera preocupacions sobre si Déu pot implicar-se realment amb el món d’una manera significativa si no està subjecte al flux del temps.
La teoria tensa del temps
La qüestió de si Déu és atemporal o temporal pot dependre de com entenem la naturalesa del temps mateix. Els filòsofs han identificat dues teories principals del temps: la **teoria tensa** i la **teoria sense tensió**.
La **teoria tensa** del temps considera el passat, el present i el futur com a diferents i reals. Segons aquesta visió, el passat ha desaparegut, el futur encara ha de passar, i només el moment present és real. Aquesta visió dinàmica del temps suggereix que el temps sempre avança, i els esdeveniments sorgeixen i desapareixen.
En canvi, la **teoria sense tensió** del temps sosté que tots els moments (passat, present i futur) són igualment reals. El temps, des d’aquesta visió, és com un bloc de quatre dimensions, on cada moment existeix simultàniament. Experimentem el temps com avançant, però això és només una il·lusió. En aquesta visió estàtica del temps, Déu existiria fora del temps, percebent tots els esdeveniments com a part d’una realitat immutable.
L’impacte del temps en l’eternitat de Déu
Si adoptem la **teoria sense tensió** del temps, recolza la idea d’un **déu atemporal**. En aquesta visió, Déu percep tot el **bloc espai-temps** -passat, present i futur- com un tot complet. No viu els esdeveniments en seqüència, sinó que ho veu tot alhora. Això permet que Déu tingui coneixement del futur, ja que tots els esdeveniments són igualment reals per a Ell.
Tanmateix, com assenyala Craig, aquesta visió estàtica del temps planteja diversos problemes filosòfics i teològics. Si Déu no té passat, present o futur, vol dir això que no té vida interna ni consciència? Un Déu atemporal tindria un estat de consciència únic i invariable, sense cap seqüència de pensaments o experiències. Això crea una imatge més aviat **congelada** de Déu, on tot està fixat i estàtic, i res no canvia mai.
Per a molts, aquesta visió és insatisfactòria perquè no permet la idea d’una **relació dinàmica** entre Déu i el món. Si Déu existeix fora del temps i no experimenta els esdeveniments a mesura que succeeixen, com pot respondre a les oracions, guiar els individus o actuar en la història?
Temporalitat i interacció de Déu amb el món
En canvi, la **teoria tensa** del temps suggereix que Déu existeix dins del temps i experimenta els esdeveniments a mesura que es desenvolupen. Aquesta visió permet una relació més interactiva entre Déu i el món. Déu està constantment fent realitat les coses, sostenint-les i responent als esdeveniments a mesura que succeeixen. Per exemple, quan Déu va separar el **Mar Roig** o va conduir els **israelites** a la Terra Promesa, ho va fer en un moment concret de la història, conscient de la seqüència dels esdeveniments.
Un **Déu temporal** sabria les coses tal com succeeixen, i el seu coneixement canviaria a mesura que es produeixen nous esdeveniments. Això permet que Déu participi activament en el món, guiant i interactuant amb la humanitat en temps real. Per a molts creients, aquesta visió ofereix una comprensió més fàcil i dinàmica de la relació de Déu amb la creació.
El temps implica imperfecció en Déu?
Una de les objeccions a la idea d’un **Déu temporal** és la preocupació que el canvi impliqui imperfecció. Si Déu existeix en el temps i les experiències canvien, vol dir això que està millorant amb el temps? **Craig** argumenta que no és necessàriament així. Déu pot experimentar canvis en els seus coneixements o accions sense que això impliqui imperfecció. Per exemple, Déu pot saber que són les 3:00 p.m. en un moment i a les 3:01 p.m. la següent. Aquest canvi de coneixement no fa Déu més perfecte; simplement reflecteix la seva precisa consciència del pas del temps.
De fet, Craig suggereix que la capacitat de Déu de conèixer **veritats tenses**, veritats sobre el que està passant en un moment donat, és una marca de la seva **perfecció**. En lloc de disminuir la seva naturalesa, ressalta la seva completa i continua implicació amb el món.
Conclusió: el misteri de la relació de Déu amb el temps
La qüestió de si Déu és atemporal o temporal segueix sent un dels problemes més profunds i desafiants de la teologia. Tots dos punts de vista ofereixen visions úniques i plantegen preguntes importants sobre com Déu interactua amb el món. La idea d’un **Déu atemporal** s’alinea amb certes visions filosòfiques del temps, però lluita per explicar com Déu pot tenir una relació personal i dinàmica amb la creació. D’altra banda, la visió d’un **Déu temporal** permet un compromís actiu amb el món, però planteja preguntes sobre el canvi i la perfecció en la naturalesa divina.
En definitiva, el misteri de la relació de Déu amb el temps potser mai no es resoldrà del tot. Tanmateix, l’exploració d’aquestes preguntes aprofundeix en la nostra comprensió tant de la **teologia** com de la **filosofia**, oferint noves maneres de pensar sobre la naturalesa de Déu i el seu paper a l’univers.
Per a una discussió més a fons sobre aquest tema, podeu veure el vídeo complet: William Lane Craig – Què és L’eternitat de Déu?.